"Un fet de qualsevol disc pop amb èxit", va argumentar Brian Eno al número d'estiu d'Artforum el 1986, "és que el seu so és més característic que la seva melodia o estructura d'acords o qualsevol altra cosa".L'arribada de la tecnologia d'enregistrament i els sintetitzadors ja havia ampliat exponencialment les paletes sonores dels compositors, i l'interès musical ja no era només per la melodia, la serialització o la polifonia, sinó per "tractar constantment amb noves textures".Durant les últimes tres dècades, la compositora, artista visual i l'extraordinària tocadiscista Marina Rosenfeld ha creat una biblioteca de plaques doblades: aquelles rares i apreciades rodes d'alumini recobertes de laca i incises amb un torn utilitzat com a premsa de prova dels quals vinil per a la seva distribució massiva. es copia, que emmagatzemen les parts components dels seus diferents paisatges sonors: pianos tintinejants, veus femenines, ones sinusoïdals, snaps, cruixents i pops.Fragments de composicions acabades també s'obren cap a aquests discos tous, on, en el transcurs de girs repetits, es deformen i els seus solcs es desgasten.(La contemporània de Rosenfeld, Jacqueline Humphries, converteix les seves pintures antigues en línies d'asciicode i les serigrafia a nous llenços en un acte analògic de compressió d'informació).En ratllar i barrejar als seus dos decks, que descriu com "una màquina transformadora, un alquimista, un agent tant de repetició com de canvi", Rosenfeld desplega els seus plats de doblatge per a una infinitat de finals musicals.El so, tot i que no és exactament pop, sempre és reconeixible.
El maig passat, els plats giratoris de Rosenfeld van conèixer el sintetitzador modular del músic experimental Ben Vida per a un episodi d'improvisació a la Fridman Gallery per celebrar el llançament del seu disc col·laboratiu Feel Anything (2019).Cap dels dos utilitzen instruments tradicionals, i el mètode de Vida és diametralment oposat al de Rosenfeld;mentre que ella només pot aprofitar una biblioteca de mostres preenregistrades (el tocadiscos, segons les seves paraules, "no fa més que tocar el que ja hi ha"), ell sintetitza cada so en directe.Sortint de la multitud, els dos van ocupar els seus llocs darrere de les seves respectives plataformes.A les entrevistes, Vida i Rosenfeld han subratllat que si bé algú ha de començar l'espectacle durant les seves actuacions improvisades, cap dels dos artistes està destinat a liderar l'altre.Aquella nit en concret, Rosenfeld va fer un pas, es va girar cap a Vida i va preguntar: "Estàs preparat per jugar?"Assentint en reconeixement mutu, estaven fora.El domini de Rosenfeld de les seves taules i plats és incomparable, el seu virtuosisme fàcil demostrat per la seva calma mentre busca un altre acetat o fa sacsejades tan vigoroses al botó de volum que gairebé tomba el seu got d'aigua.Res en la seva expressió indicava preocupació perquè pogués caure.En una taula a joc situada a pocs metres de distància, Vida va persuadir tocs i tons indescriptibles del seu enorme sintetitzador amb petits retocs i la manipulació d'un motí de cordons de connexió de colors.
Durant els primers quinze minuts, cap dels dos intèrprets va aixecar la vista dels seus instruments.Quan Rosenfeld i Vida per fi es van reconèixer, ho van fer momentàniament i de manera provisional, com si no volguessin admetre la seva complicitat en l'acte de fer so.Des de l'any 1994, quan va posar en escena per primera vegada la Sheer Frost Orchestra amb disset noies tocant guitarres elèctriques a terra amb ampolles d'esmalt d'ungles, la pràctica de Rosenfeld ha interrogat tant les relacions interpersonals com intrapersonals dels seus intèrprets sovint sense formació i el públic captiu i ha abraçat la subjectivitat. d'estil.El seu interès rau en el que l'experimentalista John Cage va diagnosticar negativament com la tendència de l'improvisador a "tornar als seus gustos i disgustos, i a la seva memòria", de manera que "no arriben a cap revelació que desconeixin". ”L'instrument de Rosenfeld opera directament a través de la mnemotècnica: els dubplates no marcats són bancs de memòria musical desplegats de manera més eficaç per aquells que més familiarssin amb els seus continguts.De fet, sovint utilitza mostres de piano, l'instrument amb el qual es va formar clàssicament, com si estigués excavant una joventut reprimida.Si la improvisació col·lectiva s'aproxima a una conversa on totes les parts parlen alhora (Cage ho va comparar amb una taula rodona), Vida i Rosenfeld van parlar amb idiomes que reconeixien el seu passat i les moltes vides dels seus instruments.La col·lisió dels seus mons sonors, perfeccionats a través d'anys d'actuació i experimentació, obre un nou paisatge de textures.
Quan i com començar, quan i com acabar: aquestes són les preguntes que enmarquen la improvisació i les relacions interpersonals.Després d'uns trenta-cinc minuts de sonoritat càlida i espolvoreada, Rosenfeld i Vida van acabar amb una mirada, un assentament i una rialla davant la impossibilitat de cap conclusió real.Un assistent entusiasta va demanar un bis."No", va dir Vida."Això sembla el final".En la improvisació, els sentiments solen ser fets.
Marina Rosenfeld i Ben Vida van actuar a la Fridman Gallery de Nova York el 17 de maig de 2019, amb motiu de l'estrena de Feel Anything (2019).
Hora de publicació: 13-set-2022